|
MARC POLÍTIC. La tensa agitació social que es vivia a arreu d’ Espanya, i particularment a Catalunya, les derrotes militars que sofria l’exèrcit espanyol al Marroc i la situació de crisi permanent de l’estat de la Restauració i del poder polític, foren el pretext perquè el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, amb el vist-i-plau dels sectors significatius de la burgesia catalana, portés a terme el 13 de setembre de 1923 un cop d’Estat que va inaugurar una Dictadura militar de gairebé set anys de durada que va representar, per a Catalunya, una forta repressió contra el catalanisme i el moviment obrer. Una de les seves mesures fou dissoldre la CNT, no obstant, l’objectiu de la seva política era el desmantellament de la Mancomunitat, suprimida definitivament l’any 1925, i la prohibició de tota mena de manifestació catalanista. La Lliga Regionalista, que en un principi havia vista amb bons ulls el dictador va acabar restant-li tot tipus de suport. Els sectors més radicals del catalanisme, que defensaven posicions independentistes, i que l’any 1922 havien constituït sota el liderat de Francesc Macià l’Estat Català, van portar a terme diverses accions contra la Dictadura. En són exemples el projecte d’atemptat al rei Alfons XIII al Garraf, encapçalat per Marcel·lí Perelló i l’intent d’invasió de Catalunya per part d’un grup extraordinari d’Estat Català, frustrat per la policia francesa. Al 1929, la dictadura primoriverista, s’enfonsava. Abandonada pels nombrosos sectors de les classes dominants que l’havien recolzat, per l’exercit i pel mateix rei, es va haver d’enfrontar amb una forta protesta estudiantil. En aquestes condicions, el general, va optar per dimitir pel gener de 1930. El seu substitut seria el també general, Berenguer, que tenia per missió tornar a la normalització constitucional. La caiguda de la Dictadura va arrossegar a la
monarquia.
El mes d’agost de 1930 es produí la signatura del pacte de Sant
Sebastià, en el qual socialistes i republicans espanyols i
catalans
van constituir un corrent revolucionari que havia de preparar
l’adveniment
de la República i es van comprometre a atorgar l’autonomia per a
Catalunya. Ràpidament es va produir la reorganització de
la CNT i pel febrer del 1931, l’almirall Aznar, substitut del general
Berenguer,
es veié obligat a convocar eleccions municipals el 12 d’abril.
Les
candidatures republicanes triomfaren a totes les grans ciutats de
l’estat
espanyol. S’iniciava així una nova etapa històrica: la
segona
República.
La miserable situació de l’escola
pública
( ajuntaments que no pagaven, o que ho feien tard i
En mig d’aquest panorama va sorgir un esplet de
mestres
de fortíssima vocació pedagògica,
CATALUNYA ENDINS La desaparició de la Mancomunitat, que havia estat el motor polític del Noucentisme, tingué repercussions importants sobre la cultura catalana. Joan Estelrich llançà la consigna "Catalunya endins!" que fou l’eslògan d’aquells anys de Dictadura. Constituïa –ha escrit Joan Fuster- una invitació al replegament fèrtil, a la tasca silenciosa i eficaç, a l’autoconcentració; ja que no eren possibles les sortides a la superfície política, calia aplicar tota l’energia ala feina intel·lectual. I de fet, es veié com el poble català potenciava i sostenia ell tot sol, malgrat l’hostilitat dels organismes públics, la seva cultura: s’editaren més llibres i es vengueren més revistes i més diaris en català; el nostre teatre comptà amb un públic fidel... La censura no va fer massa mal a aquesta producció; de fet, actuava principalment sobre els diaris. Com tot règim dictatorial, la censura tenia més de malintencionada que no pas d’intel·ligent, no comprenia el doble sentit dels mots, ni les al·lusions encobertes, ni s’adonava dels trets per elevació. En aquesta literatura periodística, feta de sobreentesos i de giragonses verbals, farcida d’el·lipsis i de comparances burletes, esdevingué mestre Josep Carner. Quant al noucentisme és evident que, per
bé
que arribà fins el 1936 en les arts com en les lletres, en el
camp
literari perd molta força; altres corrents, augmenten
relativament
llur importància: per exemple la novel·la d’arrel
modernista
de Prudenci Bertrana i de Joan Puig i Ferrater; i el teatre
melodramàtic
del paral·lel.
Ja hem vist com la Dictadura tallà tota mena de subvencions a la cultura catalana. Aquesta mancança fou un entrebanc greu per al desenvolupament i la normalització d’estudis i institucions, que el mecenatge intentà pal·liar. A la iniciativa de Cambó es deuen dues grans creacions importants: la Fundació Bernat Metge i la Fundació Bíblica Catalana. La Bernat Metge fou fundada l’any 1923 per la publicació d’obres dels clàssics grecs i llatins en edicions dobles, l’original i la traducció catalana, i també per al foment de l’estudi dels clàssics. En fou primer director Joan Estelrich, que comptà amb dos col·laboradors de gran vàlua, Carles Riba i Joaquim Balcells, i amb un grup selecte de traductors. La Fundació Bíblica Catalana nasqué el 1922 sota la impulsió del pare Miquel d’Esplugues: del 1928 al 1948 publicà una versió catalana completa de la Bíblia, traduïda del grec i de l’hebreu. Cambó intervingué encara en una obra fonamental per a la nostra cultura: el Diccionari general de la Llengua catalana. L’Institut d’Estudis Catalans preparava un diccionari complet i ampli, obra necessàriament de llarga durada. La Dictadura i la seva ofensiva contra Catalunya posà en evidència la necessitat d’un diccionari normatiu i Pompeu Fabra, que era el cap de la Secció Filològica de l’Institut, s’hi dedicà plenament. L’editor de l’obra, Antoni López Llausàs, preveient que la redacció ocuparia uns quants anys, sol·licità i obtingué l’ajut econòmic de Francesc Cambó. De fet, Fabra dedicà a aquest Diccionari, que aparegué el 1932, sis anys. Josep Miracle ha escrit a propòsit d’aquesta etapa de la vida de Fabra: "Hi treballà fervorosa i ininterrompudament. Era aquella llarga temporada que els habituals del tramvia de Badalona el veien anar i venir amb un paquet de la dimensió de les quartilles, sovint fet a base de paper de diari, de tant en tant aprofitant alguna bossa de revista. Molts vespres, moltes nits d’hivern hi havia treballat en el gèlid despatx de casa seva, llavors ja vivia al carrer de la Mercè- al pis alt, amb abric, barret i guants per no arribar a entumir-se. Jahel Queralt Lange |