Per explicar la situació que vivia Alcanar en els anys previs a l’adveniment de la II República, és necessari remuntar-nos més de deu anys enrera concretament fins al 1917, per descobrir molts aconteixements que nosaltres els més joves, ignorem. En aquelles dates, si bé la majoria del món rebia la sotragada de la Gran Guerra, a nivell local la situació era esplèndida. El treball era pròsper i això es reflectia amb els jornals que, en alguns casos arribaven a un duro. El sagnant conflicte  tenyia de vermell Europa  i aquí es vivia d’una manera inusitada fins aleshores.  Quines són les causes d’aquesta paradoxa? L’explicació rau en la posició neutral que va adoptar el nostre país, la qual li permetia exportar a bon preu productes de primera necessitat que escassejaven en els països bel·ligerants.

    En el cas d’Alcanar, la font d’ingressos eren les garrofes. Sí, aquest fruit bru, indehiscent que ara ha perdut tota la seva importància i resta en arbres centenaris ocults en mig de la muntanya o en alguna finca, indultats pel pagès que melangiós no s’atreveix a arrencar-los. Les garrofes eren molt buscades i ben pagades, de manera que el nom d’Alcanar, com el de molts altres pobles petits exportadors del mateix cultiu, va anar ressonant més enllà de la comarca. El transport es feia des del port de les Cases fins al port Francés de Cette. El barri marítim va esdevenir un formiguer, els carros anaven i venien i cada cop més les garrofes s’anaven convertint en la gallina dels ous d’or que beneficiava no tan sols els grans propietaris, sinó també la pagesia més modesta. Malauradament aquell benestar fou més efímer del que els canareus es pensaven. Els submarins alemanys atacaven els vaixells francesos, fins que aquests començaren a venir menys sovint. Els garrofers s’anaven carregant a vessar i això preocupava la població que veia la fi d’aquella bassa d’oli.  Fan falta vaixells! Aquesta frase s’escoltava a les tavernes, als forns de pa i a qualsevol lloc on la gent feia petar la xerrada. Certament calia una solució que no va trigar en arribar: Nosaltres farem els vaixells!, aquesta era la clau. Dos canareus i un rapitenc, valents de mena van manar fer dues naus. El projecte va fer tornar la il·lusió a la vila que es va posar a treballar fervorosament amb l’esperança de poder gaudir altre cop de la situació anterior.

    Malgrat l’entusiasme, va finalitzar la guerra i els vaixells  encara no havien estat acabats, Europa s’anava refent i el negoci de les garrofes s’anava quedant sense mercat. Tot i el  fracàs, l’operació va ser una gran gesta per al poble. Les naus eren de vela i van portar noms genuïnament canareus, es deien "El Miquel" i "La Virgen del Remedio" . El primer carregava 120 tones i el segon 100.   Amb aquest esdeveniment, ens situem ja d’entrada a les portes dels anys 20.

    La nova dècada s’iniciava amb una producció agrària considerable, aquestes són algunes de les xifres que el Canonge Matamoros assenyala l’any 1922:
400.000 roves de garrofes, 75.000 cantirs d’oli, 150.000 litres de vi, 350.000 litres de fesols, blat de moro, etc... 40.000 litres d’ametlles i 10.000 roves de peix.  A més, despuntava  un nou conreu de regadiu que es convertiria en la base de la nostra economia: el taronger, la producció del qual oscil·lava al voltant dels 700.000 quilograms.

    Pel que fa al terreny polític, la rivalitat entre el poder dels cacics es decantava a favor  dels Suñer que havien aconseguit fer-se amb el control de la ciutat, traient-los poder als altres dos grans senyors: el Marquès i els O’Connor. L’hegemonia d’aquesta família, però, no va trigar a veure’s truncada per una nova generació de professionals liberals que portadors de noves iniciatives i amb ganes d’acabar amb aquell antic règim, va aconseguir el poder municipal.
Aquesta necessitat de reformes presentava dues opcions, per una banda trobem el republicanisme catalanista i per l’altra la Unión Patriótica, la representació primoriverista al nostre poble.  La dictadura militar va imposar-se  sobre el caciquisme i el membres de la Unión Patriótica van ocupar l’ajuntament. L’equip de govern en aquells moments estava format per:

    Alcalde.....Ramon Sanmartí.
    Primer tinent alcalde. J. Baptista Sancho.
    Segon tinent alcalde. Miquel Queralt
    Regidors: Froilà Segarra, Baptista Sorolla, Joaquim Reverter, Baptista Vilar, Baptista Beltrán, Andreu Subirats, Baptista Monfort, Federic Gil, baptista Esteller, Laureà Balaguer, Enric Sancho, Josep Ulldemolins.

    Aquest equip de govern, però s’anà enfonsant a mesura que els mateixos cacics encapçalaren una protesta contra el caciquisme. De forma impúdica i cínica intentaren boicotejar les iniciatives de l’ajuntament. Una mostra d’aquesta acció són les conegudes pugnes que protagonitzaren el Marqués i l’alcalde Ramón Sanmartí per la qüestió de les aigües. El cacic no es va estar de criticar durament el cap de govern, el va calumniar en públic i l’acusà de corrupte. Aquest afer serà tractat en el punt on es parla de la portada d’aigües.
    Les relacions locals de poder anaven adoptant una altra aparença davant la maror que s’acostava. Sorgien molts manifestacions il·lustrades i obres públiques que feien gaudir a  la població d’un ressorgiment cultural inexistent fins aleshores. aquestes són algunes d’elles:

    L’estiu de 1928  es va emprendre la reforma de l’església de les Cases, de primer s’enrajolà el paviment, s’hi col·locaren bancs pels fidels, als altars s’hi van posar artístics canelobres així com una formosa pila baptismal.

    S’organitzaren cicles de conferències instructives sobre ramaderia i agricultura, aquests actes tingueren molt d’èxit entre la població. Les xerrades les feren conferenciants tan prestigiosos com en Lluís Saéz, enginyer agrònom, en Josep Masot, en aquells moments notari de la ciutat i com no el Canonge Matamoros, símbol de l’esplendor cultural d’aquella dècada. Precisament en aquells anys dues de les seves obres més importants sortien a la llum: "Historia de mi pueblo" (1922) i posteriorment la seu recull de poemes "Flores marchitas" (1928).  Com a prova de l’estima en vers el mestre Matamoros, el poble el va homenatjar pel seu seixantè aniversari. Curiosament però, aquest bon sentiment es contrasta amb el tracte que anys enrera havia rebut el Canonge, que en certa ocasió va ser apallissat per ordre d’un dels tres cacics.

    També un altre escriptor autòcton feia els seus cims, es tracta d’Antoni V0alls Giiménez, més conegut pels veïns com Palleta. Publicava nombroses narracions i va estrenar alguna peça teatral que va captar les simpaties del poble. D’ambdós personatges s’afegeix una petita biografia al final d’aquestes pàgines.

    Seguint amb aquest ressorgiment cultural és necessari mencionar l’impuls que va rebre la cultura musical. Les actuacions de les dues  bandes van sovintejar i l’ajuntament va aprovar la sol·licitud presentada per la revista "TERRA NOSTRA", en la que es demanava la creació d’una Escola Municipal de Música. La direcció de la qual va anar a càrrec d’ Àngel Sancho i Suñer, col·laborador assidu del quinzenari.

    En el terreny econòmic, cal destacar la producció de cítrics que es generalitzava amb l’aplicació del regadiu. Els tarongerars canareus ocupaven la pàgina de finances del periòdic barceloní Las Notícias, de la mà de Gibert i Miret conegut periodista i escriptor, company de l’equip de redacció de TERRA NOSTRA .
 
    Mentre tot això succeïa, el modern Cafè Gisbert esdevenia el centre neuràlgic del poble amb la celebració d’un seguit d’ostentosos actes socials.  El seu propietari Samuel Gisbert no va trigar a traslladar el local al carrer Monturiol-Pedrell i equipar-lo amb una sèrie de notes de  distinció i encís.

    Aquest seguit d’esdeveniment, no eren sinó una mena de disfressa que ocultava  el conflicte social que s’havia continuat gestant en el si de la comunitat. Si fins llavors els cacics – prohoms locals, portaveus i valedors de la personalitat col·lectiva- n’havien tingut prou amb les aplicacions arbitràries de la normativa per sotmetre la gent, la crisi del sistema els forçà a endurir les seves actituds.  Com a reacció davant la injustícia quotidiana el sentiment republicà va anar arrelant entre malcontents. Aquesta tendència es va consolidar amb el naixement del Centre Catalanista.   Aquest partit, amb seu al cafè de Francisquet de Cid (davant de les Escaletes), era en definitiva la disjuntiva al poder dels cacics. Més tard el Centre, s’escindí : alguns dels seus membres es van adherir a la Lliga Regionalista de Cambó, mentre que els sectors popular i treballadors ho feien a l’Esquerra Republicana de Catalunya reunint-se al nou  Centre Republicà ( situat on ara es troba el mercat municipal).

    Aquest és el marc polític i social enmig del qual va florir la revista TERRA NOSTRA, la qual va haver d’enfrontar-se a una dura opinió pública que no estava avesada a tantes manifestacions culturals i a un govern sacsejat per les urpes de l’antic règim.

Jahel Queralt Lange