|
La premsa comarcal és la modalitat
pròpia
de premsa de Catalunya.
La revista local és l’expressió més clara i immediata del voluntarisme popular que inspira tot ala premsa comarcal. L’estructura jurídica i financera es redueix a un equip promotor polivalent, que sovint exerceix alhora tasques de redacció, administració i distribució, i hi ha casos que també de fabricació. Aquest equip promotor sovint no es dota d’una estructura jurídica i financera pròpia i específica per a la publicació de la revista, sinó que s’acull a la protecció d’una societat local, una parròquia, una associació, un ajuntament o fins i tot o fins i tot no manquen els casos en que s’actua a pit descobert. Generalment, la vida administrativa de les revistes locals és molt senzilla i consisteix a cercar l’equilibri entre les despeses originades per la impressió, que són pràcticament les úniques ja que les prestacions personals són desinteressades i, fins i tot, la distribució a subscriptors i punts de venda es fa sovint directament i sense costos, amb els ingressos derivats de les subscripcions i les vendes al carrer, cosa que no sempre s’aconsegueix i que exigeix cercar ajuts externs per a cobrir els dèficits. En definitiva és la línia i l’acció política en el seu sentit més ampli i més positiu de servei d’informació local, agitació cultural i creació de tribunes d’expressió, el capital moral que finança aquesta activitat periodística. L’elementalitat de l’estructura jurídica i financera i de les condicions de fabricació necessàries per a engegar aquestes publicacions faciliten tant la seva creació com la seva desaparició. Una revista local respon sempre a una iniciativa individual o de grup en la qual combinen l’afany d’un servei informatiu amb el d’una activitat cultural o política. Els grups promotors s’amplien o s’encongeixen, es donen de relleu o simplement pleguen una temporada, d’acord amb la intensitat variable de l’activitat social de cada població. Les característiques tècniques de format, impressió i compaginació, nombre de pàgines i nombre de columnes, determinen un tipus de presentació genuïna de les revistes locals. És un model de compaginació híbrid que pren el format, la distribució de materials i el tipus de disseny propi de les revistes, tot incloent-hi alhora i sense diferenciació formal notícies i informacions pròpies de diari o periòdic, tot plegat amb un denominador comú de fons de l’absència de criteris professionals i d’una concepció de disseny específica. La impressió d’altra banda es fa en impremtes comercials no especialitzades i poc equipades que condicionen els recursos tipogràfics. ANTECEDENTS PERIODÍSTICS: Abans de que florís la revista TERRA
NOSTRA,
Alcanar ja havia tingut altres publicacions que es remunten
més
gairebé cinquanta anys enrera. Al 1880, ja es publicaven dos
periòdics
que portaven per títol: "El iris de la Paz" i " La Avispa" . Eren
un assajos periodístic fets en llengua castellana pel
Canonge
Matamoros quan encara cursava periodisme. Ell mateix en fa menció
en un article publicat a "Terra Nostra" ( nº 2, 15 de Juny de
1928):
D’aquestes publicacions se’n sap ben poca cosa, no consten a cap arxiu ni hemeroteca. El mateix Canonge els entén com una joguina i realment, la seva importància i ressò varen ser escassos. Hem de passar de 1880 a 1911, perquè torni a aparèixer un signe de periodisme local. En aquesta data es publicà " L’ Heraldo Alcanarense". També en castellà, aquest va ser un exemplar únic que sols es va editar per honrar i enaltir al gran Mestre Pedrell quan, en motiu del seu homenatge , es posà el seu nom a un dels carrers més cèntrics del poble. Només dos anys després veié llum la ja més coneguda "Nuestra Tierra". Considerada el precedent més directe de TERRA NOSTRA. Aquest periòdic va ser estrenat l’1 de juliol de 1913 i perdurà fins al 1919. Sortia cada quinze dies i tractava temes tant literaris com pròpiament agrícoles. Constava de dotze pàgines a dos columnes cadascuna de 310 x 220 mm. Era patrocinada pel Sindicat Agrícola i la Caixa d’Estalvis i dirigida pel senyor Andreu Ulldemolins i Queralt, prestigiós advocat i personatge de gran estima per tots els canareus. Aquest quinzenari era repartida gratuïtament a tots els socis, la resta de gent havien de pagar un duro a l’any per poder adquirir-la. Amb els seus sis anys de permanència va batre tot un rècord insòlit. Tal durada pot explicar-se pel moment de prosperitat econòmica en que Alcanar es trobava immers. Alcanar, a més dels seus periodistes militants en la localitat, ha tingut alguns escriptors, anteriors a TERRA NOSTRA , com el cèlebre Abad Chavalera, o els treballs que realitzà en Miquel Figueres, de vegades avalats amb pseudònims així com l’actuació periodística de Mossèn Froilán i Mossèn Andreu, que amb el pseudònim de El lugareño l’un i A. Quelart l’altre, van acreditar el bon nom d’Alcanar a la premsa de Tortosa Posteriorment hem de traslladar-nos ja als anys que ens pertoquen, al 1928, per primer cop una revista en català arriba a les llars canareves: TERRA NOSTRA. Dirigides pel senyor Josep Ulldemolins Bòria, aquestes pàgines van ser en tot moment un reflex de l’entusiasme i l’exaltació locals. Malgrat transcórrer en un temps conflictiu, en que tota publicació havia d’elogiar i afalagar el present dictador, Primo de Rivera, TERRA NOSTRA no desprèn en cap moment un bri d’ideologia imperiosa ni autoritària. Què fou el TERRA NOSTRA? El NAIXEMENT El naixement de la revista va coincidir amb la primavera i amb una profunda transformació de la personalitat del poble canareu. Al voltant del casc antic s’obrien carrers nous als que ràpidament s’hi afilaven cases blanques i acollidores. Les places i vies s’eixamplaven, es parlava de la instal·lació de fonts artístiques i s’endevinaven projectes i iniciatives d’urbanització que canviarien l’antiga estructura casolana. El camp, mentre, anava patint la progressiva implantació del regadiu, garrofers i oliveres eren substituïts per frondosos tarongers que enriquien l’economia pagesa En aquest context, un grup d’intel·lectuals moguts pel sentiment local i assedegats de cultura van atrevir-se a emprendre una tasca que, amb la força de la paraula, trencaria les cadenes forjades amb el desinterès dels mateixos ciutadans. Volien enrunar les fronteres, vèncer l’aïllament de que era pres el nostre poble. El progrés era al cap del camí, només calia iniciar la marxa i per a fer-ho calia adoptar un vehicle capaç d’agermanar el comerciant amb el camperol, un mitjà que arribés a la comunitat rural, que entrés a cada llar. Malgrat tenir certa temença de la resposta popular, el projecte de redactar una revista va tirar endavant i l’u de juny de 1928 el primer exemplar veia la llum. "Terra Nostra no va sortir baix cap idea de fatua exhibició, puix quan va sortir ho va fer amb el convenciment ferm de que anavem a fer el ridícul, però veient la necessitat prenetòria d’un órgan per a que defensi els nostres interessos, no varem reparar en sacrificis." Aquest fragment ha estat extret de "l’Extraordinàri 23-24", pertany a un article de Joan Sancho titulat Avant...!. Les seves paraules exemplifiquen el paràgraf anterior EL NOM. Es de suposar que l’elecció d’un nom que representés la intenció d’aquell grup d’homes emprenedors no va ser senzilla. El quinzenari havia de ser batejat amb un nom clar però alhora representatiu, que reflectís no solament la iniciativa de quatre individus sinó també l’esperit de tota un poble. El ventall d’opcions s’anava reduint fins a topar amb els dos mots claus: TERRA NOSTRA. La terra dels camps canareus que ha estat el
bressol
dels nostres avantpassats, que ha vist com cada dia el sol despertava la
vila, que ha estat objecte de suor i llàgrimes, d’alegries i
rancúnies.
La terra que va veure créixer els nostres avis i que veurà
com nosaltres també ens anem fent grans. El fruit del nostre
treball
i la font de nostres vides. Quin nom podia si no simbolitzar millor un
poble com aquest?
TERRA NOSTRA A CATALUNYA Temps enrera, la tasca cultural es difonia a partir de la metròpoli barcelonina i ben just traspassava la barrera de l’Ebre. El nostre territori restava gairebé mancat de tot impuls vivificador. L’expressió "Ebre enllà", utilitzada en sentit equívoc començava a generalitzar-se fins que aquest nostre bocí de món, anomenat Catalunya Nova, venia a ésser pel polítics catalans, com una mena d’habitació dels mals endreços. Amb la publicació de "El llamp" (1926/34) periòdic de Gandesa, "La riuada", revista de Mora d’Ebre i aquest quinzenari canareu. L’aïllament de la zona va començar a disminuir. Van ser molts els periòdics que van elogiar
la iniciativa de Bòria i els seus companys, aquests són
alguns
d’ells: "El Correo de Tortosa", "El Heraldo de Tortosa", "Vida
Tortosina",
"La Veu de Tarragona", "San Sebastià" de Vinaroç, "La
publicitat"
de Barcelona i "La veu de Catalunya".
El primer obstacle amb que van topar els homes del TERRA NOSTRA, va ser el desinterès, la indiferència i la desunió dels mateixos veïns. Els comentaris maliciosos i bromistes eren a l’ordre del dia. "No tingueu somnis, fantasiosos; desperteu a la realitat; al nostre poble no hi cap una revista; no té vida un projecte generós; està condemnada al fracàs tota empresa cultural" Opinions com aquesta les compartia la majoria de gent, estaven massa enfeinats amb el camp i es giraven d’esquena a quelcom que interferís en la vida rutinària que transcorria sense pressa a Alcanar. L’equip dirigit per Bòria, però no es rendia i avançava en vers l’ideal. El públic intentà posar la discòrdia entre ells, els calumnià, feu burla de la seva empresa però res, ni el pitjor dels vendavals podia enfonsar la tripulació del TERRA NOSTRA. En una ocasió el director del periòdic va fer la següent metafora: L’amplia i baldosa vela a la realitat esdevé amb unes
dimensions tan
Aquesta vela que un dia fou obra d’uns
reduïts
mariners, va anar poc a poc conquistant tots els ports i Alcanar que no
llegia, o llegia poc va anar acollint la llavor que uns pocs havien
sembrat.
Començaren a col·laborar el pagesos, els qui treballaven
en la indústria o en el comerç, fins i tot els canareus
allunyats
de la seva terra feien sentir la seva veu en les pàgines d’aquest
quinzenari. Escriptors i poetes, teòlegs i historiadors, homes
d’estudi
i homes d’acció, literats prestigiosos i literats novells
Cada cop eren més els homes que deixaven anar la seva ploma per
omplir aquestes pàgines. I així Bòria
i els seus companys van veure com poc a poc la seva tasca arrelava
en terres "ermes".
L’objectiu. Quin és però, el fi capaç de moure una empresa com aquesta? Què va fer que l’equip del TERRA NOSTRA no s’ensorrés en els seus durs inicis? A hores d’ara la resposta sembla obvia: fer cultura. Aquest era, el pitjor dels problemes que assetjava el nostre poble. Un poble, que per aquest mateix motiu no podia no podia avançar vers el progrés. Perquè un poble sense cultura aspira a ben poca cosa. Angel Sancho Suñer escrigué en una ocasió: Què es pot esperar d’un poble indiferent que no sent ni pensa, i si pensa, pensa amb els peus, perquè no pensa més que amb balls i bous? I què són els bous i els balls més que una contínua exposició del cos i una constant exposició de l’ànima? Què es pot esperar d’un poble així, d’un poble indiferent a llur salut i a llur felicitat? (23-24) Amb aquestes paraules, Suñer es manifesta contra la mentalitat tan estesa entre la població intent fer reflexionar al lector sobre el seu desinterès i indiferència. TERRA NOSTRA vol acabar amb la ignorància, vol fer de la ciutat una altíssima tribuna des d’on alliçonin al poble les personalitats de més relleu cultural en aquestes comarques. Enriquir la terra i enlairar la ciutat; reduint els camps erms i perfeccionant els conreus; ensenyant als homes i destruint els vicis que els embolcallen. Podem dir, doncs, que aquest quinzenari tenia un doble fi: un material, tendint a defensar els interessos del poble, i un espiritual, difonent l’ideal cristià. Per tal de perfeccionar la població, adopten el camí de restaurar la seva tradició que creuen desfigurada per exotismes de tota mena. La tradició d’Alcanar però, era fonamentada amb la religió i per això aquest element és un dels pilars bàsics que sostenen la revista. Per assolir l’objectiu de fer cultura, l’equip de redacció va dur a terme, amb èxit, un cicle de conferències sota el lema : "homes per a les obres i obres per als homes". Convençuts de que les idees governen el món, pretenien també, organitzar les institucions post-escolars establint cursos d’ensenyament i divulgació d’agricultura, geografia, història, llengua, art i ciutadania. Però amb això no en tenien prou, van manifestar la necessitat d’una biblioteca. Per tal de convertir dites aspiracions en realitats requerien l’ajut de les autoritats, dels intel·lectuals i de la joventut, d’aquest últim col·lectiu era del que més confiaven. Són molt els articles dedicats als més joves així com les continues felicitacions pels seus èxits acadèmics. Desgraciadament, però l’analfabetisme entre la població de menor edat, assolia un tant per cent considerable, aquesta dada era un obstacle per a la realització de l’objectiu. Terra Nostra, amb l’instint que va nèixer, fa una crida als pares a que portin els seus fills a l’escola. Fa un avís al jovent per a que s’aficione a tan noble idea, i prega a les autoritats que tinguin zel de la cultura com nosaltres mateixos. Segurament l’ideal que va moure aquell grup
d’amics
no es va veure del tot acomplert, sempre n’hi van haver que es van
mostrar
dissidents i moltes vegades, no van aconseguir tot el suport
econòmic
que haurien volgut. No obstant, la seva iniciativa ha de ser admirada i
reconeguda per tots nosaltres com la pluja fina que va fer brotar la
cultura
a la nostra terra.
ESTUDI DE SECCIONS I TEMES TRACTATS EN LA REVISTA. En aquesta revista hi ha ben poques seccions fixes, recordem que la seva producció és a mans de la iniciativa d’unes poques persones sense cap tipus d’actitud interessada i això en dificulta la seva professionalització. És a dir, no poden arriscar-se a crear seccions fixes sense tenir el convenciment que tindran una certa perdurabilitat. Aquest és el cas de la secció Espigolant, encetada en els primers exemplars, però finida a la sisena publicació. Es tractava d’una sèrie de consells o petites faules de caire conscienciós que normalment no excedien de la mitja pàgina. Tampoc es trobaven signades i algunes d’elles semblen extretes de la tradició popular o bé de la moral i l’ètica religioses. En tot cas, la seva importància és irrellevant i tot fa pensar que els mateixos realitzadors les incidien per omplir petits espais buits que quedaven als inicis de la publicació, més endavant, quan la participació d’altres col·laboradors exteriors al consell de redacció incrementa, ja no hi ha lloc per a l’ Espigolant. Aquí en teniu una mostra: Per a ser feliç
Per a ser ric
Veient aquests dos exemples corresponents al número tres de TERRA NOSTRA resulta impensable que en una societat com la nostra tinguin cabuda consells d’aquesta mena en la revista local. Una altra secció iniciada però que també va anar desapareixent o si més no fou molt irregular és la de Coses velles d’Alcanar . Al contrari de l’anterior que era anònima aquesta sempre fou signada per l’il·lustre Canonge Matamoros. D’aquesta gran tasca en parlarem més endavant. A banda d’aquestes dues citades, també n’existiren d’altres de constants, aquest és el cas de la secció Agrícoles i Comercials, apareguda en tots els números excepte el primer, el Noticiari també constant i ocupant les darreres pàgines i les narracions A. Valls Giménez, que s’inclouen també des del número primer fins al vint-i-sisè. Aquestes tres seccions també seran estudiades en el posterior desenvolupament del treball. Una bona part del cos de TERRA NOSTRA,
està
format pels articles d’opinió o per les cròniques
d’esdeveniments
succeïts. Si els llegim, fàcilment ens adonem de que moltes
vegades tenen un contingut comú, es a dir, llevat d’algunes
excepcions,
podem fer sense dificultat una agrupació de tots els articles en
diferents nuclis temàtics. I és precisament en això
en el que consisteix l’anàlisi que s’ha realitzat.
Mitjançant
aquesta classificació, s’ha tractat cada tema per separat,
intentant
restaurar quina era la mentalitat del nostre poble abans de la II
República.
Reflectint les opinions sobre temes tant transcendentals com la portada
d’aigües o qüestions eternes com la fe i la devoció
religioses.
EL CRISTIANISME: A mesura que avança la societat, la
fervor religiosa va minvant. Fins i tot en un poblet com Alcanar, on les
coses també segueixen el seu curs. Certament en els presents dies
tots coneixem amb quina devoció els nostres avantpassats pregaven
a Déu, sabem que l’element religiós era el veritable
fonament
de les seves vides. Però amb això no n’hi ha prou per a
fer-se
una idea encertada de la influència que el cristianisme exercia
sobre la nostra i la majoria de poblacions petites. Els articles que
apareixen
a TERRA NOSTRA, són una autèntica mostra d’aquest
esperit catòlic que impregnava cada llar, des de la més
rica
i burgesa fins la del camperol més humil.
TERRA NOSTRA tota amarada, cor i
pensa,
de rel·ligiositat, dedicarà en les seves pàgines
capdal
importància a la Rel·ligió com a idea creadora i
espiritualitzadora
del nostre poble, que al suau i ordenat ritme de sa sabiduria i amor ha
forjat les seves institucions socials i ha bastit el seu patrimoni
literari
i artístic. (...) Nostra actuació és tan sols sobre
les manifestacions religioses més estretament lligades amb el
viure
social,
Aquestes són les paraules amb les quals s’inicia el primer article de la revista número u. Fixem-nos ja que el paràgraf mostra per si sol l’alt contingut religiós que presentarà TERRA NOSTRA. La creença i la fe apareixen no solament com a base i fonament de la publicació sinó com el pilar que sosté el poble. En total hi ha comptabilitzats catorze escrits pròpiament religiosos a més de poemes i les possibles noticies sobre aconteixements d’aquest tipus. Són composicions de to solemne, en la seva majoria presenten un llenguatge ampul·lós i estructures sintàctiques bastant complexes. En comparació amb la resta d’escrits aquests són els que es troben menys a l’abast de les classes populars perquè requereixen molta atenció i capacitat de comprensió degut la seva estructura closa. Solen aparèixer sempre en les primeres pagines, fet que evidencia la prioritat que se’ls atorga. Pel que fa als autors signataris d’aquests escrits, hem de destacar-ne dos que fan una major aportació : el Canonge Matamoros i en Joan Biclara. La lectura d’aquestes composicions ens ha portat a una sèrie de conclusions que mostren com Alcanar es submergia en el cristianisme més dogmàtic, d’una manera totalment sumisa. La Santa Església és l’única guia fidel i inequívoca, l’home no es troba en disposició de judicar quines són les coses que li convenen i quines no, si es refia del seu criteri està perdut. Un símptoma evident d’aquesta unció són les festes tradicionals, que perduren encara avui en dia com a tradicions mancades del vertader significat per a la majoria de nosaltres. LA FESTA DE CORPUS: Aquesta festa es coneguda en els nostres dies,
però
no té la importància que temps enrera se li donava, no
assistir
als actes celebrats és ja freqüent en la majoria de gent
sobretot
en el jovent. La parsimònia amb que és rebuda l’esmentada
diada no era ni de bon tros habitual en la dècada dels vint.
Cada any arrela més en l’ànima del nostre poble aquesta magnífica festa, Nadal de l’istiu, tota resplandenta d’or i de llum. Or i llum de la nostra Custodia, meravella d’art que estotja Nostre amo. Or i llum dels cors devots i dels ulls encisats. A les vuit al P. Audí, rector del convent de jesuïtes de Jesús ja deia la Missa de Comunió general. Dues hores més tard es cantava l’Ofici i la novella "Schola Cantorum", interpretà l’ "Hoc est Corpus Meum" de Perosi. Cap a mitja tarda, després del Cant de Vespres i dels exercicis dels Dijous Eucarístics, tenia lloc la magnífica processó pels carrers i places de la ciutat. Es feien cinc estacions durant el trajecte en els artístics altars que els fidels preparaven espacialment per aquesta diada. A la plaça Major tenia lloc el commovedor acte de la consagració del poble d’Alcanar al Cor de Jesús. Hi assistien les associacions religioses, els nens i nenes que fa poc feren la seva primera comunió, un gran nombre de fidels, joves canareus que volgueren acompanyar en son triomfal reialme a Jesús Sagramentat i les autoritats públiques, les quals mai faltaven a cap acte popular i menys encara en els de caire religiós. Malgrat tot hi havia qui creia que encara n’era
poca
la gent que hi assistia, ja que fer-ho era gairebé un deure moral
inqüestionable. D’acord amb això, en el número tres
de TERRA NOSTRA, apareix una petició feta pels mateixos editors
a l’Apostolat de l’Oració on sol·liciten el
traslladat
de la festivitat a un altre dia ja que coincideix amb
l’època
on les feines al camp requereixen una major atenció.
Aquestes, peticions proposades, no foren pas les úniques, TERRA NOSTRA, sempre d’acord amb el seu esperit religiós, va intentar oferir solucions per millorar i incrementar la devoció cristiana a Alcanar. Així, en la revista número 26, la última de que en tenim notícia, apareix un article que demana la implantació de la missa matinal a la parròquia. Aquesta cerimònia ja era establerta en la majoria de pobles agrícoles de la comarca i solia celebrar-se a l’estiu, en el temps de segar i batre. Dita missa, permetia als pagesos incorporar-se a la feina havent escoltat l’evangeli i complint les obligacions de tot bon cristià. A Alcanar, això no era possible perquè no existia aquesta costum i això era origen de preocupació. L’escrit conclou amb les següents paraules que manifesten la indiferència de les autoritats davant els suggeriments fets en les pàgines de TERRA NOSTRA: No és la primera iniciativa que tenim en
aquests
afers, i hem de reconèixer que fins avui han caigut en el buit –
Vox clamantis in deserto- tots els nostres projectes. Res hi fa, puix
almenys
quedaran archivats en els números de la nostra revista uns
desitjos
de millorament moral, sòlid i eficaç.
LA SETMANA SANTA: La festa de Setmana Santa era acollida en la nostra cuitat amb la pietosa devoció que el poble fervorós segueix les meravelloses cerimònies que commemoren la Passió i Mort de Jesucrist. Poca cosa en podem dir, ja que aquesta és una festa que avui perdura gairebé intacta, es adir, que els ritus i processons celebrades són els mateixos que fa setanta anys. L’únic que podem destacar és que s’han perdut els Oficis del dimarts i dimecres, però no és d’estranyar, perquè tal i com apareix en el noticiari del número 20, en aquell temps ja eren uns actes que gairebé passaven desapercebuts per la majoria de veïns: Quina llàstima que actes tan intensos no
hagin
arrelat en l’entranya de la fe popular! Cal seguir encara un llarg
camí,
puix ens hem de doldre de la ignorància i incomprensió tan
extesa arreu envers els misteris i les pràctiques de la nostra
Rel·ligió.
|