La narrativa  és, juntament amb la poesia, l’altre gènere que constitueix la literatura popular a les nostres terres.  De ben segur, que de petits tots hem escoltat de la boca dels més grans llegendes i rondalles que conten la sort o la desgràcia d’algun camperol o l’aventura d’un agosarat mariner. Històries  que es conten vora el foc o a l’ombra d’una olivera, relats que ens han fet somiar o esporuguir.

    El tipus de narracions que omplen les pàgines d’aquesta publicació són semblants a aquesta mena de literatura oral que tots coneixem. La seva extensió no sobrepassa una pàgina i com autor més representatiu citem a Antoni Valls Giménez, que signà un vuitanta per cent dels escrits. En segon lloc, però, hem de mencionar les col·laboracions que va fer Montserratina, autora de gairebé la resta de narracions. L’estil d’aquests dos escriptors és molt semblant i sovint es confon, no obstant, Montserratina presenta en alguna ocasió variants dialectals pròpies de la zona oriental, cos que Valls Giménez no fa mai.
 

    El tret principal que caracteritza les seves composicions és la representació d’uns ambients, uns costums o uns personatges amb característiques fixades per la tradició que pertanyen a unes classes socials rurals. Es fa un retrat fidel de la pagesia de l’època, els seus trets físics i l’estil de vida  marcat per les tasques al camp.  Es per aquest motiu que les descripcions són llargues i abundoses, ja es tracti de paisatges com de personatges. També el diàleg es emprat pels autors en moltes ocasions, es tracta de converses realistes amb lèxic i expressions pròpies de la zona. Aquesta tècnica es emprada sobretot per Valls i Giménez, que a banda de conrear la narrativa va escriure alguna obra de teatre com la titulada " Corazón de madre" . L’acció es molt escassa i generalment els fets transcorren en un mateix escenari, típic també de l’estil teatral.

    Pel que fa als personatges, hem avançat que és tracta de prototipus del món menestral i pagès, afegim ara que la seva profunditat psicològica és molt escassa. L’autor se centra en definir el personatge per les característiques que el converteixen en un model estàndard i que normalment solen ser superficials. L’exemple que s’afegeix a continuació evoca la imatge de la pagesa de formes arrodonides, bella però descuidada. S’ha extret de la narració titulada "La Borda" que apareix a la revista número vuit.

    No era molt alta, més bé baixeta, abultada de pits, el pentinat recullit al clatell sota el mocador senyit al front, d’on s’escapaven uns cabells volanders fins prop les celles, esteses en arc damunt els ulls, negres com el carbó. Era morena, la pell socarrada pel sol i la serena, sense matiços colorants i vius, apagada la graciositat del seu perfil i la tendresa de les seves mirades. Sols de prop podia apreciar-se la seva boniquesa.

    Quant a la temàtica és sempre la mateixa, l’amor i el desamor, el festeig, les relacions entre matrimoni...Sovint s’utilitzen les convencions de la novel·la de fulletó. L’absència de personatges malvats és també una de les característiques així com el final feliç.

    Per últim hem de fer referència a la sintaxi al lèxic. Les estructures solen ser curtes i simples, es a dir no hi ha oracions subordinades ni tampoc períodes sintàctics llargs. El lèxic que es emprat és de caràcter oral, apareixen barbarismes com trajo (vestit),tipo ( tipus), xillan (cridant),vistaso (ullada), basura (brossa) encelosi (engelosir) entre molts d’altres. És també freqüent l’ús de diminutius  i d’expressions populars: ser viu com una centella, ballar com una baldufa, trobar-se com peix a l’aigua, ser més feréstec que un llop...
    Encara es mantenen alguns arcaismes com: aimat, aital, suara... De vegades un mot apareix repetit  be sigui per indicar la continuïtat de l’acció (treballa que treballaràs)  o per remarcar idees (lluny, lluny) .
    Per últim caldria esmentar que si bé la finalitat d’aquests escrits és entretenir al públic, moltes vegades tenen també una petita dosi moralitzant.
 

    La realitat sociolingüística d’aquest període.

    La situació de la llengua del 1900 al 1930 es veu afectada pels canvis que es produeixen: l’establiment de la Mancomunitat i la Dictadura de Primo de Rivera. En el temps de la Mancomunitat i la República, el català viu un espectacular procés de normalització, que contrasta durament amb el fre que se li posà amb Primo de Rivera. durant els primers anys del segle XX, el català referma el caràcter de llengua A, la normalització lingüística avança en totes les seves vessants.

    Prat de la Riba es compromet decididament i directament en la tasca de recuperació lingüística. La lliga Regionalista proposà a l’Ajuntament de Barcelona que a les escoles municipals s’ensenyés el català i la història de Catalunya. No se’n sortí, prova que perduraven les actituds diglòssiques i discriminatòries. Amb la Mancomunitat, el català tornarà a gaudir del caràcter de llengua oficial sota l’impuls de Prat; i es crearan nous centres d’Ensenyament i noves institucions on serà la llengua principal o única. fins i totalguns bisbes com Morgades o Vidal i Barraquer des de Barcelona i Tarragona respectivament varen treballar incansablement per la catalanització de l’Església.

    Amb el règim de Primo de Rivera, a partir de 1925, l’idioma, que s’havia fet fort en tots els àmbits de la vida pública i cultural: Administració, literatura, ciències, periodisme, ensenyament... torna a haver d’emmudir; dissol la Mancomunitat i per tant, perd novament el caràcter oficial.

Funció AFunció BEspanyol per imposició.
català en retrocés per l’opressió de la dictadura)
Llatí per a l’Església.Català.
Espanyol.
    En aquest període existeix una diglòssia parcial, si  no s’utilitza més el català com a llengua A,  no és perquè hi hagi més gent que el consideri menys important, sinó per imposició des del Govern. Tan mateix, la idea de que l’espanyol és una llengua més important no ha desaparegut del tot.

    Parlant de la realitat sociolingüística d’aquest període hem de fer menció de la creixent industrialització, la qual comportarà la coexistència amb l’espanyol. Aquest veïnatge entre ambdues llengües perdurarà fins al nostres dies i suposarà un esforç vigilant perquè no s’implanti el bilingüisme amb càrregues diglòssiques, i per evitar interferències que amenaçarien la integritat del català.
 
Jahel Queralt Lange