El canonge, a més de col·laborar com a redactor de l’esporàdica secció Coses Velles d’Alcanar , també de tan en tant feia gala de la seva vocació poètica. Va escriure tant en català com en castellà, generalment mostrant més domini de la segona llengua. El seu exemple i el de la poetessa Fina Mar son les dues úniques mostres d’expressió en llengua castellana que trobem a TERRA NOSTRA. Degut a la seva rellevància com a escriptor, en aquest apartat hem intentat analitzar les característiques de la seva poesia.

    Un tret que l’identifica respecte la resta d’autors i que no deixa de ser curiós, és que sempre recorre als temes típics dels Jocs Florals: pàtria, amor i fe.
El tipus de composició que elabora, és molt variat, va des de els més senzills
goigs de sis versos fins a un cant a l’Ebre, solemne i digne d’admiració per la seva qualitat. Amb ell, ens allunyem d’aquella poesia costumista mancada de recursos i en trobem una altra plena de figures retòriques, amb un llenguatge més acurat, gairebé sense barbarismes.

    Respecte a la rima, cal dir, que molts cops empra els versos blancs, encara que també alguns dels seus poemes tenen un perfecta rima consonant estructurada mitjançant un esquema determinat, aspecte que, com hem vist, no comparteix tampoc amb la poesia costumista. La mètrica, ja utilitzi rima o no, és sempre exacta i molt rigorosa.

        Canto al Ebro

De Tortosa los muros seculares  A 10
pasas besando con tus aguas rientes B 10
y la  ubérrima vega y los tablares  A 10
fecunda el aluvión de tus vertientes;  B 10
Y más que la abundante, rica, vena,  C 10
con la hermosa visión de tus orillas,  D 10
al entonar tus glorias, me enagena  C 10
la visión de tus viejas maravillas;  D 10
maravillas de gestas legendarias,  E 10
altas acciones de bélicos ardores,  F 10
que recuerdan hazañas milenarias  E 10
honor de los antiguos moradores.  F 10
 
        II

Al íbero de casta aventurera,
que adentróse de codicias lleno
por el solar hispano la ribera
abrióle campo acogedor i ameno.
Tiendas alzó en tus márgenes floridas
el griego el fenicio y el romano,
Aníbal con sus huestes aguerridas
y sus cohortes Scipìón el "Africano"
Más tarde ya, en el curso de los tiempos
cuando todos los pueblos del planeta,
en colosos inmensos movimientos
corren en pos de codiciada meta;
cuando germanas turbas destructoras
derraman la barbarie por Europa,
y del Islam, con ansias invasoras,
hace presa de España impía tropa,
aquí en la cuenca ibérica, se traba
la lucha por la Fe y la independencia,
y con ella la vil codicia acaba
del protervo invasor en la impotencia
 

    Aquest fragment escollit pertany a l’extens Canto a l’Ebro, que apareix en número 8 de TERRA NOSTRA. Com hem vist es tracta d’una composició en llengua castellana, molt diferent de l’analitzada en l’apartat anterior. És un molt bon exemple del patriotisme que emana de la majoria dels escrits del Canonge.

    Tant la mètrica com la rima segueixen un esquema fàcilment identificable, versos decasíl·labs que constantment rimen parells amb parells i senars amb senars ( A, B, A, B...).  A més, la rima és en tot moment femenina. L’ús de figures retòriques comença a ser notable. Ja en el vers número dos trobem una metàfora que és alhora una personificació quan diu que el riu passa besant la terra. Els dos versos següents són una hipèrbaton, recurs molt emprat pel poeta, l’observem també en els versos : catorze i trenta-dos.  Entre els versos vuit i nou es produeix una anadiplosi, quan  repeteix la paraula maravillas . Més endavant en els versos vint-i-dos, vint-i-tres i vint-i-quatre, podem interpretar una hipèrbole o si més no, una personificació quan diu que tots els pobles corren.

    El lèxic dista molt d’aquell vocabulari popular i espontani, sinó que més aviat utilitza termes del registre culte, com son els senyalats en negreta. Aquest tret, juntament amb l’al·lusió que fa a les cultures antigues (cursiva), ens evidencia clarament la diferència entre aquest autor i els del grup anterior.
 
La Desperatda

En el brancatge        Tot s’il·lumina
de les boscúries    lo camp somriu
l’aixám refila   la mar llampeja
dels rosinyols,   com un mirall,
i el fresc oratge   i la natura
s’omple d’aromes   de cants i risses,
de les floretes    de llums i flors
que hi ha en el bosc.  n’és un esclat.
 
    Aquest es un fragment del poema que el Canonge titulà com La Despertada, pertany a la revista número 14. Es tracta d’una composició més senzilla que l’anterior en tots els aspectes. Es tracta d’estrofes de vuit versos blancs i tetrasíl·labs, la brevetat dels quals comporta una lectura àgil que s’adequa amb el tema de la composició. El seu to és més aviat popular i s’aproximaria bastant al tipus de poesia que hem analitzat en el primer apartat, no obstant, hi podem observar alguns recursos retòrics en la segona estrofa.
    Una personificació al vers número deu, en que diu: lo camp somriu. Dos versos més avall detectem una discreta comparació : la mar llampeja com un mirall . Seguidament trobem un paral·lelisme entre els versos catorze i quinze i un hipèrbaton en la frase següent:  i la natura de cants i risses, de llums i flors n’és un esclat. Tota l’estrofa, per la seva banda és una enumeració.
     Tot i no ser propi de la seva poesia s’observen mots propis del parlar canareu com l’article lo, l’obertura de la e inicial que es transforma en a (aixám), així com un barbarisme: risses.
    En aquest cas podem considerar la poesia del Canonge com una rèplica de la que en els seu temps va fer Jacint Verdaguer, tant pel que fa al tema de la natura com al tipus de llenguatge viu, proper al popular.Com abans hem mencionat, el Canonge adopta molts cops la temàtica renaixentista, no es estrany doncs que coneixent el terreny faci assimilacions d’autors d’aquella època que, ben entrats s. XX resulten anacrònics.

Jahel Queralt Lange