Tal com diu la cançó, tant se val d’on venim, "...del Nord, del Sud, de terra endins, de mar enllà... ".. Pera la gent qual hi vivim, a la vora Montsià -tant se val de quina banda-, quan venim de fora i veiem aparèixer els seus penya-segats, ens dóna la sensació d'haver arribat a casa.

Des de l’Ebre al Sènia i des de la Foia a la Plana litoral, aquesta serralada, d'uns 20 Km. de llarg i uns 7 d'amplada, és, per a la gent dels pobles que l'envolten, un signe de la nostra identitat.

El Montsià ha estat, més que barrera, nexe d'unió dels pobles situats al seu voltant: Alcanar, Ulldecona_, Freginals, Amposta, La Ràpita...

La gent que ha viscut en aquests pobles, generació rera generació, van saber treure profit -de vegades no massa racional- fruit de les necessitats d'una època, quan a les nostres terres l'única economia existent era l'agricultura i la ramaderia, fent que la pressió fos molt forta. Precisament la pràctica intensiva del pastoreig i el fet que de manera sistemàtica es cremés la muntanya per tal d'obtenir pastures ha dut a la degradació de la seva vegetació.

I és que cal tenir en compte que pels nostres avantpassats i, fins i tot, per les generacions que ara tenen 60 anys, anar a! Montsià no significava el mateix que per a nosaltres. El Montsià avui té un aspecte més lúdic i abans anar al Montsià era anar a treure-li'n un profit: anar a fer llenya, ja sigui com a combustible o per a treure fusta per a fer barques, (com passava a la font d'En Burgar); carbó a les diferents carboneres que hi ha escampades; cireres als barrancs on es conreaven arbres fruiters; margallons o palmes per a poder fer cabassos; parar rateres; anar a fer té poleo, té de roca, té de reina: fer calç als diferents forns que hi ha per tota la serralada; anar a pasturar...

Totes aquestes activitats humanes, en definitiva, han deixat empremta a la nostra serralada: masos, lligallos, senderes, fonts, coves, pous, cocós...

És interessant veure les diferents restes de tots els assentaments existents al Montsià, ja sigui en la forma de masos, corrals o cabanes de pastor.

Entre els masos més importants cal destacar: Mas de Miralles, Mas d'En Balaguer, al Pla de la Galla; Mas de la Gaspara, Mas d'En Comú, Mas de Matarrodona, Mas de la Rosalea, Mas del Llop; Mas de la Revertera, Mas de Mulet,.. i la gran quantitat de casetes, que no arribaven a configurar assentaments tan importants com el esmentats.

Hi ha també nombrosos corrals que denoten l'explotació ramadera des de temps remots. Aquests corrals els trobem construïts amb pedra seca aprofitant, en algunes ocasions, les balmes que hi ha per tota la serra: Corral del Mariquito, Corral de Tabola, Corral del Maret, Corrals de la Galla, Corral Nou, Corral de Pantoni, Corral del Gossera, Corral del Poc-cul, Corral dels Camessemes...

Tanmateix parlant d'assentaments, per als qui agrada la nostra història, és interessant l'estudi de les cabanes de pastor construïdes amb pedra en sec que hi ha escampades per tot el Montsià. Des de la Roca Roja, al Pic del Montsià -on diuen que en una d^’elles feia penitència un monjo dominicà que es deia Pare Pasqual-, el pic d'Andara, Mola de Matarrodona, Mont de Torrero, Primer Molló, són llocs on en podem trobar.

El Montsià ha estat tradicionalment lloc de pastura i, sobretot, d'hivernada per a grans ramats. Des de les famoses cabres blanques (espècie de cabra autòctona actualment en perill de desaparició) a les ovelles; i els bous que són els que encara avui, malgrat que no en tanta quantitat, pasturegen lliures per tota la serralada. Aquests ramats transitaven pels coneguts lligallos a l'hora d'anar des del Montsià fins a les pastures del Delta, les fonts de la Plana litoral o les basses fonts de la Foia.

Els LIigallos més importants són el Lligallo de Codonyol que, venint de la foia d'Ulldecona, travessa el Montsià perla Portella baixa, continuant pel Mas i Pou del Melo i Barranc de Codonyol, fins a les fonts del càmping Carles III, situades al terme d'Alcanar (prop d'on es trobava l'antiga Torre de Codonyol). També es coneix com a Lligallo de Mílio. Lligallo de Forcheron, que passa pel bosc de Miralles, prop de la font de la Tina. Ja a la plana, passa prop de la torre del mateix nom, per endinsar-se en el Delta.

Lligallo de les Ventalles, que ve de la Serra de Godall, passant per les Ventalles, puja pel coll que hi ha entre el barranc de la Carbonera i el de l'Astor fins al Coll de la Foradada, baixa perla lloma de Burgar, on passa a denominar-se Lligallo del Pas, continuant per la bassa de la Galla, Comptador, Quatre Mollons i baixa al pla, endinsant-se al Delta pel Camí del Pas d'En Carrasca.

També n'hi ha d'altres, no tan importants, potser perquè no comuniquen amb les pastures del Delta, com són el Lligallo del Montsià, Lligallo de la Llacuna, Lligallo de la Pedrera, etc.

Caldria tenir cura d'aquests lligallos i procurar mantenir-los en bon estat, per tal de no perdre el dret a poder transitar pels mateixos.

Les senderes han estat les vies de comunicació tradicionals entre els diferents punts de la serralada o les vies més ràpides per travessar-la entre els pobles de les seves rodalies.

Han estat utilitzades tradicionalment pels ramats en els seus desplaçaments cap als diferents punts, buscant quasi sempre les fonts. També per les persones, intercomunicant així els diferents punts habitats de la serralada, com els masos, casetes, corrals i els llocs de conreu relacionats amb ells.

També han constituït les vies d'accés més ràpid per a travessar la serralada entre els pobles del voltant. D'Ulldecona fins a la mar. De la Ràpita fins als Freginals. D'Alcanar a la Ràpita, etc. Són, per tant, llocs d'una importància primordial per a recuperar les nostres arrels culturals i la nostra memòria històrica.

Destaquen en importància noms com el Camí dels Bandolers, la Sendera de les Faixes, Camí del Mas d'En Comú, Camí de la Font d'en Burgar, la Sendera de la Campana. Moltes vegades aquestes senderes coincideixen en el seu traçat amb el dels lligallos, altres vegades els complementen.

Dins de les senderes existeixen punts geogràfics que per la seva dificultat o per la seva especial configuració, tenen nom propi i adquireixen relleu per ells mateixos per a la gent d'aquesta comarca: La Campana, passos con el Portell de la Foradada, el Comptador, la Portella Alta, la Portella Baixa, el Mal Pas de Rialla, I'Argiler...

Tots aquests senders van viure els seus darrers moments importants durant la postguerra. Concretament en l'època de l'estraperlo. Durant aquest període, pels senders més importants de la serralada que comunicaven les poblacions de la Foia: Ulldecona, les Ventalles i els Freginals amb la Plana litoral s'establia, durant les nits un actiu comerç clandestí. Era típic que durant la nit el camí de la Font d'En Burgar als Freginals per la bassa d'Ortís, fos transitat de gent que pujava de la Ràpita amb arròs fins als Freginals i tornava després del canvi, amb oli. Això també passava amb la sendera del Mas d'En Comú fins a Ulldecona i amb el mític Camí dels Bandolers, el qual, en el seu tram de la Ràpita a Alcanar, va ser un dels camins més concorreguts durant aquesta època.

Actualment, el fet que no hi hagi tants ramats que transiten per les senderes, fa que moltes s'estiguen perdent, fins i tot algunes de gran valor paisatgístic, com és la sendera de les Faixes, que va des de la Foradada fins a la Font del Bassiol, recorrent la part alta de la serralada, tots els racons de la mateixa, pel seu vessant marítim

D'altra banda, l'aspecte més lúdic que avui té la serralada ha fet que s'obrissin senders que no respecten la concepció i l'ús tradicional que havia de ser una sendera i que donen un aspecte més esportiu als mateixos. Pràcticament no fan les típiques ziga-zagues pròpies de les antigues senderes, necessàries per transitar els animals carregats.

El cas més típic, és el nou sender de petit recorregut, que va des del refugi que té el CEU al barranc de l'Astor fins al coll pel qual puja l'antic lligallo de les Ventalles. O l'anomenada Sendera del Crestall que mai no va ser transitada pels ramats i potser la més espectacular avui por l'excursionista.

La nostra serra, com a típica serralada immersa dintre l’àmbit geogràfic mediterrani, rep durant l'any una mitjana escassa de precipitacions distribuïdes d'una manera molt irregular Això, unit a que és una serralada composta principalment per roca calcària, ha fet que l'acció erosiva de l'aigua hagi configurat un típic model càrstic. Com és habitual en les zones pròpies d'aquest tipus de modelat, l'aigua procedent de les escasses precipitacions circula de manera subterrània per tota la serralada, formant grans coves i les típiques fonts vauclusianes que apareixen de sobte a sota d'alguna paret rocosa, conferint a l’aspre relleu un aspecte d'insòlita bellesa.

Quan a les coves i avencs, trobem la cova del Tendo, la cova Bonica, la cova de l'Heura, la cova de la Foradada, la cova del Gall, la cova del Pi, la cova de Santa Magdalena, la cova del Cingle Roig, així com l'Avenc de Matarrodona, Avenc del Pla, etc.

Pel que fa a les fonts, aquestes han tingut al llarg dels temps, una gran importància econòmica sobretot per abeurar els nombrosos ramats i en alguns casos per a regar petites hortes.

Les escasses fonts que trobem són del tipus vauclusià i degut al poc cabal de les mateixes, l'home se les ha hagut d'enginyar des de temps ancestrals en aprofitar els recursos hídrics de la serralada, i de vegades s’han afegit a les mateixes unes piques de pedra de construcció pròpia per així aprofitar més racionalment l'aigua i facilitar l'abeuratge dels ramats.

Típiques fonts d'aquests tipus són la Font de les Set Piques, la Font d'En Burgar, -sense cap dubte la més abundosa i bonica de la serralada-, Font del Mas d'En Comú, Font del Fumat, Font del Bassiol...

D'altres molt semblants a aquestes estan formades per una petita basseta que devalla a una bassa més gran o formen una bassa única, com: la Font del Pi, les Basses de Panxa Blanca, la Font del Teix, Font de Molacima...

Un altre tipus de fonts, al nostre entendre molt importants_, sinó des del punt de vista del cabal, sí de l'enginyós sistema emprat per recollir l'aigua, són les del tipus "foggara", situades al mig del llit del barranc i que arrepleguen l'escassa aigua que va rajant de les roques d'una manera subterrània, fins a una piqueta on s'acumula. Aquesta, en algunes, tan sols està protegida per una caseta construïda en pedra en sec, per mantenir l'aigua neta i fresca i evitar l'evaporació. D'aquests tipus són la Fontanella, la Font de l'Ortís, Font d'Andara, Font de Panxa Blanca...

També n’hi ha d'altres on l'aigua s'acumula a una cavitat natural com la Font del Recreo, Font de la Piqueta, Font de l'Abella. O com les de la Font de la Gota o Font de les Neus, on es desplaçava l'aigua que rajava en època de pluges per les cingleres de les faixes tancades, cap a unes basses fetes de totxanes situades al peu del primer faixó. O la Font de la Tina, al bosc de Miralles, trobada baix d'una carrasca per un carboner, on primer es va posar una tina i avui hi ha una gran cisterna i a sota unes piques.

D'altra banda trobem els povets típics, formats per un brocal de forma circular i de no massa profunditat. Són molt coneguts el Pou de Matarrodona, la Sínia del Mas d'En Comú; el povet de la Bassa de la Galla, -avui dia tapat-; povet de la gossera, povet del Melo, povet d'Antó...

Una altra manera d'emmagatzemar l'aigua són els cocós. Generalment estan formats per una cisterna on s^’acumula l^’aigua de pluja que procedeix d'una llosa llisa inclinada situada al costat, d'aquests són famosos el Cocó de Jordí, Cocó de Gonzalo, Cocó de Samuel, Coco de Carancha, Coco del Ferit, Coco de la Rosalea...

Una altra manera de recollir aigua eren les basses situades en llocs d'argila, on es construïa una bassa en la part més baixa i es netejava l'entorn de vegetació, per facilitar el relliscament d'aigües dintre de la mateixa bassa. Tenim exemples en la bassa de Catxapanda, Aiguassera, les de la Galla, la de l'Ortís, l'Argiler...

Per últim els anomenats "pantans", formats per una paret davant d'una concavitat on s’acumula l'aigua de pluja. Entre d'altres el la Sardina de la Ferradura o el de la Sardina.

El Montsià ha estat habitat des de la més remota antiguitat, prova d'això la tenim en que al Montsià s'ha trobat la mostra d'art rupestre mos antiga de la Conca mediterrània peninsular. Estem parlant de la pintura de la cova del Tendo. Altres indicis demostren que la serralada ha estat poblada ininterrompudament en les diferents etapes històriques, així ho mostren el poblat pre-ibèric de la Ferradura, Poblat Ibèric de la Moleta del Remei o el de l'Antic. A més de les troballes de diferents objectes com la figura zooforma trobada a la partida de Mundana.

Per tant, la humanització ha estat molt intensa al llarg de tots els temps. Encara són avui visibles les restes de l'activitat agrícola, que es van trobant en els diferents vessants abancalats dels nombrosos barrancs que s'enfilen fins a llocs inimaginables_, arribant fins i tot al cim, prova d'això tenim que a Molacima es conreava blat.

Altres mostres típiques d'aquests vessants abancalats són els anomenats típicament "racons", on encara avui en alguns indrets es cultiven oliveres. No obstant, dues de les mostres més emblemàtiques d'aquesta antiga activitat agrícola les trobem al Barranc de l'Astor, en un altre temps amb abundosos arbres fruiters i zona d'un intens poblament.

També el Racó del Bassiol, on vivia en una cova un personatge quasi bé mític anomenat el Sardinero, que anava vestit amb roba feta amb palmes de margalló i cultivava tota mena de productes d'horta. Com a curiositat, també tenim que un tal Peret conreava tabac a la Font del Fumat.

Tot això ens fa pensar amb el tipus de vida que portaven els habitants de la serralada. La seva vida material havia de ser molt pobra, quasi bé a nivell de subsistència, com es demostra en l'arquitectura de les nombroses casetes que anem trobant al llarg de la serralada i en l'escàs mobiliari que hi ha al seu interior.

Hi ha moltes anècdotes que ens han contat i que reflecteixen la duresa de la vida d'aquesta gent i que ens transmeten quasi bé un sentit tràgic de la vida, com és la que conten d'un home carboner i la seva filla que vivien a la Cova del Burro, -anomenada així degut a que vivien en companyia d'un ase-. Aquesta cova es troba a la sendera de les Faixes i és de difícil accés, ja que està situada a la vora d'un precipici. La filla patia de somnambulisme i una nit es va precipitar al buit.

Un altre personatge, el nom del qual ha quedat inscrit a la història del Montsià, ha estat el del Mariquito, el qual va gravar el seu nom a una roca de la Font de Molacima i del que ens ha quedat també el corral que porta el seu nom, situat a sota del Mal Pas.

Actualment l'aprofitament d'aquesta serralada és més lúdic, és més d'anar a gaudir del paisatge, veure com s'està repoblant de pins, carrasques, roures, aurons, teixos (fins i tot n'hi ha un que fa més de 4 metres), observar el comportament de certs animals que encara queden: raboses, teixons, porcs senglars, falcons i altres aus de rapinya..., fer excursions a les diferents fonts, ja sigui amb bicicleta, o amb la motxilla al coll. Fer escalada a llocs com el Pic Blanc o espeleologia a les diferents coves i avencs. Gaudir d'una bona estada al refugi del Centre Excursionista d’Ulldecona, ubicat al barranc de l'Astor

De vegades, però, aquest aprofitament lúdic de la serralada del Montsià pot esdevindre molt perillós_, perquè hi ha gent que no respecta gens tots aquests llocs que hem anomenat i això dol molt, ja que hauríem de tenir en compte que la gent d'ara som hereus de l'esforç d'una gent que, generació rera generació, han deixat la seva empremta a la serralada.

Part de la història dels pobles del voltant del Montsià esta lligada a la serralada, per això conèixer-la, recuperar-la conservar-la contribuirà; sense cap mena de dubte, a enriquir la cultura dels pobles del seu voltant i de la gent que hi vivim.

I per últim, tal com dèiem al principi, tant se val d'on vinguéssim: d'Amposta o d'Alcanar, d'Ulldecona, Freginals o de la Ràpita; és a dir, tant se val "...del Nord o del Sud, de terra endins, de mar enllà" tots hem d'anar units per conservar el nostre Montsià.

Que les generacions futures tinguin el plaer, al capvespre o

de matinada, quan el perfil del Montsià és més clar, de poder contemplar la Cogulla, la Roca Roja, les Comares, Molacima, el Pare Pasqual, la Tenda, les Faixes, la Portella Baixa, la Foradada, el Pic d'Andara, els Quatre Mollons, el Montsianell..., quan tornin d’algun viatge i al entrar a la nostra comarca, comencin a veure aquests penya-segats i tinguin la mateixa sensació que avui nosaltres: LA DE